Sovint parlem de “baixa autoestima” com si fos un trastorn en si mateix, però, estrictament, no existeix com a diagnòstic clínic. Al DSM, el manual utilitzat en salut mental, no hi trobem cap entitat anomenada “trastorn de baixa autoestima”.
El que anomenem així és, en realitat, un conjunt de símptomes, una conseqüència d’un determinat estil de pensament i d’una manera concreta de relacionar-nos amb nosaltres mateixos.
La autoestima no és una qualitat estàtica, ni una cosa que “es perd” i “es recupera”, sinó un estat emocional canviant. Funciona com un termòmetre que oscil·la segons el context: quan vivim èxits, suport o estabilitat, tendim a percebre’ns més capaços i vàlids; quan ens enfrontem al rebuig, al fracàs o a la crítica, és normal que aquesta percepció disminueixi.
El problema sorgeix quan aquest termòmetre queda desajustat.
Això passa quan la veu crítica interior esdevé massa intensa i persistent, quan ens comparem constantment o quan vinculem el nostre valor personal al rendiment o a l’opinió dels altres. Aquests patrons mentals poden donar la sensació que “tenim poca autoestima”, quan en realitat estem sota la influència d’hàbits cognitius que distorsionen la nostra percepció.
La metàfora del copilot
Per entendre-ho, resulta útil imaginar que conduïm amb un copilot intern que no deixa de comentar el trajecte: anticipa errors, exagera riscos, qüestiona les nostres decisions. La seva funció, en part, és protegir-nos, però sovint ho fa de manera desproporcionada.
El problema no és que parli —la ment sempre produeix pensaments—, sinó quan li fem massa cas. Quan aquesta veu ens frena, ens fa evitar situacions o ens impedeix actuar en la direcció que voldríem, és quan apareix la sensació de manca de seguretat personal.
La clau no és eliminar el copilot (perquè no és possible), sinó modificar la nostra relació amb ell. Aprendre a avançar malgrat els dubtes, la por o la crítica, i prendre decisions basades en allò que és important per a nosaltres, no en el que ens dicta aquesta veu interna.
Amb el temps, aquesta nova relació fa que el copilot perdi influència, i sovint també intensitat.
Un exercici per començar
Et proposo una reflexió senzilla:
Imagina un dia en què aquest copilot està especialment tranquil.
Pregunta’t:
- Com series tu en un dia amb una autoestima més estable?
- Quines accions faries diferent?
- Què deixaríes de fer o d’evitar?
Anota tres gestos quotidians que reflecteixin aquest canvi: opinar amb més naturalitat, posar límits sense tanta justificació, dedicar temps a activitats que t’enriqueixen, demanar ajuda amb serenitat, parlar-te amb més amabilitat quan t’equivoques…
No es tracta de dissenyar una vida perfecta, sinó una vida més coherent amb qui ets i amb els teus valors.
Més que “tenir autoestima”, es tracta d’aprendre a conduir la teva vida sense que la teva veu crítica n’agafi el volant. Si necessites ajuda per fer-ho, pots comptar amb mi! 🙂
